Diners i felicitat…………….

Money. Pink Floyd.

De vegades no es fàcil expressar les idees, i amb explicacions complexes es fa difícil la comprensió del que volem explicar. L’altre dia, en l’acte del “català de l’any”, en Joaquim Maria Puyal va explicar en dues paraules, diners i felicitat, el que ha passat a la nostra societat en general. Es cert, que no es correcte generalitzar, però se’ns dubte i sota el meu punt de vista, es una de les confusions que les persones majoritàriament em tingut, i segurament molts de nosaltres sense adonar-nos.

Hem confós diners i felicitat. Hem pensat que seriem feliços a través dels diners, i que com més n’aconseguissim més feliços seriem. La nostra degradació moral ens ha portat a aquesta situació econòmica. Els valors de les persones han trontollat, fins en molts casos, perdre el veritable sentit, del que ha de ser una societat justa i equitativa.

De vegades es necessita arribar a situacions extremes, per fer-nos nosaltres mateixos a la evidència de que anàvem equivocats. Però, i d’això no en tinc dubtes, aquestes situacions ens faran veure amb més nitidesa i amb més rapidesa la veritable realitat. Serem capaços de ressituar-nos i de buscar la felicitat, en els detalls, en les persones, en el sacrifici i en la complicitat. Haurem de renovar les nostres idees i els nostres valors. Com tot, no serà senzill, però  l’aconseguirem.

Es el sentit de la vida.

Bruce Springsteen.

Vaig recordar antics concerts, fa anys, quan hi anava molt més sovint. Va ser una nit especial, per el lloc, per la il.lusió que es respirava, per els records, per la companyia -que ho va gaudir més que jo-, per la complicitat del Bruce i per la seva música.

No em vaig trobar desobicat, la majoria de gent eren persones de la meva edat, encara que hi havia de tot.

Una nit emotiva, una nit per recordar.

Fins sempre, Bruce.

Wilaya de Pedro Pérez Rosado.

Interessant pel.lícula, on el director ens vol mostrar a través d’una història, dues cultures totalment diferents. A través d’aquest relat podem veure com es viu en els camps de refugiats saharauís, on després de tants anys encara hi viuen més de 150.000 persones. El director explica una història sense posar cap émfasi, des de una posició totalment neutre.

A part de conèixer una història on la protagonista se sent atrapada per els esdeveniments, arrel de la mort de la seva mare, i no sap quina decisió prendre, podem conèixer una problemàtica existent després de molts anys i que avui encara es troba enquistada, al vell mig del desert.

Si em dius adeu……..

Que tinguem sort. Lluis Llach.

Ahir va ser un dia emotiu per els barcelonistes i també per el nostre país. Han estat quatre anys seguits, d’èxits esportius, en la segurament millor època del Club. Poca gent ho posa en dubte. El Barça ha aconseguit posar el seu nom davant de tot el món, en l’esport més seguit, en tots els racons dels continents. Per els títols, per la manera de jugar, per la qualitat dels seus jugadors i perquè ha jugat com un equip, posant sempre per davant el col.lectiu davant de la individualitat. Ha estat un plaer veure jugar aquest equip, ho han reconegut els seguidors i també els que en son d’altres equips. Ho han valorat els entesos, els tècnics i tothom qui representa i qui entén d’aquest esport.

Tot i els èxits esportius, en aquests pocs anys, el millor que ens ha deixat, no han estat per mi aquests èxits esportius, sinó, la manera com ho ha fet, i per sobre de tot, els valors que ens ha deixat. En Pep Guardiola, ha sabut fer-nos sentir orgullosos de tots nosaltres. Ha treballat molt per aconseguir les fites marcades, ho ha fet amb el constant reconeixement dels seus, amb la exigència mesurada, sense perdre la serenor, sense caure en els paranys i amb el total respecte dels contrincants. Ha estimat als seus i ha respectat als seus enemics. Ha fet créixer l’auto-estima d’un país i ens ha convençut que tot es pot aconseguir des de quelcom que avui en dia ens falta molt, la ètica.

Ens ha recordat com es pot guanyar, no només en la victòria, sinó, també en la derrota, perquè en aquesta vida, no sempre es pot guanyar, també es pot perdre. I quan això passa, no tothom en sap. Les formes i els valor no s’han de perdre mai.

Ahir al vespre, quan ell ens deia adéu, la nit era neta i clara, i ningú va trencar l’harmonia del seu missatge.

Que tinguis sort i fins sempre.

La màgia de Sant Jordi…………..

Boig per tu. Sau.

Em vaig aixecar tot mirant per la finestra, per assegurar-me que era el dia esperat per mi. El sol deixava veure els seus primers rajos, la claror entrava per tot arreu i s’endevinava un clàssic dia de Sant Jordi. Vaig anar amb la millor predisposició a la feina, no només per complir amb les meves obligacions professionals, sinó per sorprendre als meus companys, amb un detall inesperat. El cel del sant Jordi anava aclarint el dia, i començava a ser el dia que m’il·lusiona com cap altre en tot l’any.

Vaig córrer per arribar a casa, per complir amb els meus, per regalar la rosa i el llibre, a la meva dona, els meus fills i la meva mare. Vaig buscar el seu somriure, que delatés la seva alegria, amb la meva màxima il.lusió. Vaig tenir un detall per els meus millors amics.

L’esperada passejada per el centre de Barcelona, mirant llibres i sobretot veient com la gent passejava amb un llibre a la mà, i també amb una rosa en feien sentir content. Tenia una sensació diferent als altres dies i la meva sensibilitat molt més acusada. Veia persones que sortien de treballar caminant ràpid, però segurament amb més alegria que altres dies, amb la rosa a la mà, e intentant fer camí per arribar a casa seva i fer feliç a algú. Altres caminaven més lentament, buscant un llibre, que segurament pogués agradar a alguna persona estimada.

La màgia del Sant Jordi, que treu les persones a passejar per els carrers, a gaudir de la cultura, a voler fer feliç a algú, en una festa molt nostra, es una festa diferent. Per mi, Sant Jordi, serà una dada recordada per sempre, es també un aniversari per mi, i molt més que qualsevol altre dia. Aquest any, em portarà a sensacions diferents, a presentar un llibre amb els autors de Cornellà, on el meu relat “Cornellà cruïlla d’acollida”, serà la meva segona experiència literària. En sentiré tan feliç com cada Sant Jordi.

Que la màgia continuï………..

Niko Costello i Reugenio.

Vespre de riure i riure, amb les imitacions d’en Niko Costello i amb el sentit de l’humor i els acudits del Reugenio, que imita molt bé al gran Eugenio.

Abans de començar a explicar acudits, la gent ja reia, només amb el parlar i amb la cadència del mateix.

Es una bona recepta per oblidar, encara que sigui per unes hores, els problemes que ens abromen, o només per fer-nos recordar que no podem oblidar el riure, senyal inequívoca de felicitat, tot i que temporal. I a més varem recordar un gran humorista català, que durant molts anys ens va fer obrir la boca de bat a bat.

Per sempre, Eugenio……..

Persones properes……………persones llunyanes.

Talking about a revolution de Tracy Chapman.

Desprès de rellegir un curt escrit en un bloc que regularment consulto, tot escoltant la Tracy Chapman, la sensibilitat de l’escrit i els dolços sons de la música, m’han portat a recordar, a totes les persones que m’envolten i m’han envoltat els darrers temps. També d’altres que fa temps que no veig, però que encara els sento, uns altres que he vist molt poc, però que no m’han deixat igual, i d’altres que malauradament no podré tornar a veure, però que encara els porto a dintre. I potser en aquests darreres casos amb tanta o més intensitat o necessitat que els que tinc tant a prop.

La vida es això, cada dia comparteixes amb persones que segurament només necessites per aquell moment, però que notes massa lluny, persones de la feina, coneguts que veus cada dia, inclús família. Altres del mateix entorn, d’aquest entorn proper que els necessites, el somriure et delata quan els veus, i potser per ells no representes només que l’obligat lligam.

Vaig anar repassant les persones del meu voltant, i com els sons de la música, en va portar als alts i als baixos de cadascú que recordava, de tothom que tinc al costat en el dia a dia. Desprès d’una estona de pensar en les persones que tinc a prop, el meu pensament en va portar a persones que tinc lluny i que potser el meu subconscient sempre els vol tenir a prop, al costat, recordant els seus valors, potser els seus defectes i segurament i per sobre de tot, les seves sensibilitats. O potser que amaguen les meves i pròpies debilitats. Persones que estan lluny perquè les circumstancies ho han portat, perquè elles han volgut, o perquè el seu camí per aquest món s’ha acabat. Uns sons més alegres de la música, m’han portat, a que el bateg del meu cor fos més intens, com si aquest volgués sortir de dintre, no ho sé, segurament haurà estat la retrobada d’algú, de qui jo en vaig allunyar i que sé que em necessita, o potser d’algú que m’ha retrobat.

La nostra història vindrà marcada per el que hem pogut fer, tot i que això s’esvaeix molt aviat, però la veritable marca que perdurarà molt més, no serà una altre, que el record que deixem o ens deixin dintre l’àmbit personal. Tot i que les persones ens allunyem, potser sense saber-ne el perquè, també ens apropem de vegades només saben que no ho sabem.

Lo més proper que aconseguim estar de les persones que ens envolten en el dia a dia, i també i potser per sobre de tot, amb les persones que tinguem més lluny, o dels que en hàgim allunyat, o els que en algun moment els hi hem donat l’esquena, es el que ens donarà la màxima felicitat i riquesa.